PEDAGOGIA

En l’acompanyament del nostre dia a dia ens basem en alguns dels eixos de l’educació viva que considerem interessants d’explicar.

L’amor i el respecte incondicionals cap als nostres infants és la part més bonica i alhora complicada de gestionar. Hi ha un treball personal de fons molt important darrere aquesta característica fonamental de l’acompanyament.

Confiar en la criatura, acceptar com és, sense judici, sense intenció de canviar-la o fer que sigui diferent del que és, precisament, perquè l’amor i el respecte són incondicionals. Si l’infant vivencia aquest respecte, aquesta confiança, no perdrà la connexió amb ell mateix, amb el que sent, se sentirà segur i amb confiança en ell i en la resta, amb confiança en la vida.

Respectar el ritme de cadascú, ja que per petits que siguin saben com desenvolupar-se, què necessiten i quan ho necessiten. Són individus competents. Contínuament estan aprenent i madurant, encara que nosaltres no aconseguim percebre-ho. Les presses que com adults, de vegades, els podem exercir distorsionen el desig profund que tenen de créixer, conèixer i aprendre.

Respectar i cuidar les emocions, a través del vincle segur i la confiança entre l’infant i l’adult, es genera amb el temps. A mesura que l’infant se sent observat, cuidat, acollit amb tot el que li passa i se li remou, se sent estimat incondicionalment.

Els límits són molt importants, estimar incondicionalment i sense judici no significa que no hi hagi contenció. Els límits contenen i donen seguretat, sense seguretat no hi pot haver llibertat. Cuidar-se un mateix, cuidar els altres, cuidar l’entorn i els materials són límits bàsics que s’han de respectar perquè tothom pugui gaudir de la convivència.

Aquests límits han de ser coherents, necessaris i clars. No són normes imposades, són conseqüència de les necessitats reals. És per això que els límits canvien en funció del context, el moment, la criatura o l’adult que l’acompanya.

Quan parlem de respecte no només és cap a l’infant sinó també cap a un mateix. Per poder posar un límit clar, l’adult s’ha de sentir còmode amb la situació, ha de tenir un bon coneixement de si mateix, dels propis límits i les pròpies pors. Cada situació requereix un temps per posicionar-se i actuar amb seguretat en conseqüència i lleialtat a un mateix.

Quan l’infant topa amb aquest límit l’adult acompanya la frustració que es genera.

Mitjançant la composició de l’espai s’aconsegueix que aquest mateix generi els límits, es munta de forma segura i amb material adequat en funció de l’etapa evolutiva. D’aquesta manera, es redueixen el nombre de límits verbalitzats pels acompanyants.

En aquest espai, el joc i la circulació són lliures, no estan guiats ni motivats pels adults. L’activitat de l’infant és espontània, segueix les necessitats de desenvolupament pròpies i úniques de cadascú. Pot moure’s amb llibertat per l’espai, gestionar el seu temps, autoregular-se, connectant amb els seus propis desitjos i interessos.

Es prepara l’espai per tal que sigui ric en estímuls, proporcionant situacions favorables i posant a l’abast materials adequats que promoguin l’aprenentatge autònom. Tot això es fa partint de l’edat i l’etapa evolutiva, però sobretot, basant-se en l’observació dels interessos i les necessitats que expressen els infants, ja sigui físicament o verbal. És per això que l’espai presenta variacions cada dia.

La feina de l’educadora és percebre quines activitats, de les que s’ofereixen a l’espai, estimulen el desenvolupament i quines ja s’han convertit en una rutina o estan generant repetició i/o aïllament. Això fa que l’ambient sempre sigui enriquidor i ajuda a superar situacions d’estancament. El paper de l’adult és supervisar i ajudar els infants perquè puguin superar i treballar les seves dificultats.

Amb la intenció d’aconseguir un ambient que estimuli les ganes naturals de descobrir, experimentar i aprendre, les propostes diàries són diferents cada dia de la setmana. Es presenten propostes d’arts plàstiques, de psicomotricitat, d’experimentació amb materials diversos, d’expressió corporal, de música, etc. Cap d’aquestes propostes és obligatòria i el joc lliure sempre hi és present.

Els conflictes són un tema espinós i el seu acompanyament encara ho és més. La vida ens posa a prova constantment amb conflictes, ja siguin amb altres, amb nosaltres mateixos, amb l’entorn físic, etc. És un tema inevitable.

A l’hora d’acompanyar els conflictes, ens apropem sense judici, sense donar una resposta ni resoldre la situació, acompanyem les emocions de les dues parts de forma respectuosa i sense interrompre el procés emocional que s’estigui donant. Això, encara que costi de fer, permet sorprendre’ns de les solucions que ells mateixos acaben trobant, de la maduresa i el despreniment que demostren.

Es propicia un espai tranquil i relaxat i s’acompanya la situació amb un to de veu suau. L’adult s’ajup posant-se a l’alçada de l’infant i des d’aquesta alçada busca un contacte físic i/o visual, amb una actitud d’escolta, respecte, calma i sense presses.

S’acompanya des del respecte i la comprensió, per tant, procurem no anticipar-nos ni resoldre la situació per a ells.

L’autoregulació és un altre aspecte que volem acompanyar amb la intenció de potenciar l’autonomia.

L’autoregulació és un aprenentatge que s’acompanya; per poder-ho fer s’ha de confiar en la capacitat dels infants de connectar amb les pròpies necessitats per prendre decisions.

Ells mateixos se serveixen sols els aliments, aprenen a regular-se en funció de la gana que tenen i del tipus d’aliments que volen menjar.

També s’autoregulen la son, la temperatura i el control d’esfínters. No hi ha pressió ni s’accelera cap procés. En tot cas l’adult ha d’assegurar-se que aquesta autoregulació sigui encertada. Si s’observa una distorsió entre la realitat i les accions de l’infant, es poden fer preguntes per intentar que la criatura connecti amb les seves necessitats o fisiologia reals.

Els aprenentatges són no-directius i sorgeixen des de dins, en conseqüència, cadascú té el seu ritme evolutiu i la seva manera de fer.

Per aconseguir posar en pràctica tota aquesta teoria, l’Andrea, que és l’educadora, ens hi ajuda.

Ella és titulada en Educació Infantil i formada en educació viva a través de diferents cursos com ara els de l’Institut Loczy-Emmi Pikler, el del Seitat-Moviment Espontani o la formació per a adults a El Roure, entre d’altres. A més, també ha participat en tallers, xerrades, fent voluntariat i té experiència laboral en altres projectes.

Les famílies també es formen pel seu compte i segons els seus interessos, a través de monogràfics, seguint els cursos del CRAEV, amb cursos de conte contes, treball de pedagogia sistèmica, etc.

Els pamares ens adonem de la complexitat d’acompanyar els nostres infants i, encara més amb la responsabilitat, d’acompanyar els dels altres.

 

PEDAGOGÍA

Hay varios ejes de la educación viva que son interesantes aclarar porque son la base del acompañamiento en nuestro día a día.

El amor y el respeto incondicional es la parte más bonita y a veces compleja de practicar. Hay un trabajo personal muy importante detrás de esta característica fundamental del acompañamiento.

Confiar en el /la niñ@, acceptarl@ como es, sin juicio, sin intención de canviarl@ o de que sea diferente de lo que es, porque el amor y el respeto son incondicionales. Si el/la niñ@ vivencia esto, no perderá la conexión con lo que siente, estará segur@, con confianza en si mism@ y l@s demás, confianza en la vida.

Respetar el ritmo de cada un@, porque estas pequeñas personas saben cómo desarrollarse, cuándo y qué necesitan. Son personas competentes. Siempre se aprende y se madura, aun que nosotr@s no veamos el qué. Y nuestras prisas matan demasiado a menudo el deseo profundo de crecer, conocer y aprender que tienen l@s niñ@s.

Respetar y cuidar las emociones a través de un vínculo seguro, de la confianza entre niñ@ y adult@ que se genera con el tiempo, a medida que el/la niñ@ se siente mirad@, cuidad@, acogid@ con todo lo que le pasa y l@ remueve, sintiéndose querid@ incondicionalmente.

Pero incondicionalmente y sin juicio no significa sin contención. Los límites son muy importantes porque dan seguridad y sin seguridad no puede haber libertad. Cuidarse a un@ mism@, cuidar l@s demás, cuidar el entorno y los materiales son límites básicos que hay que respetar para que tod@s podamos disfrutar de la convivencia.

Estos límites son coherentes, necesarios y claros. No son normas impuestas, son consecuencias de la realidad y necesidades reales. Por eso algunos límites cambian según el contexto, el momento, el/la niñ@ o el/la adult@ que lo acompaña.

Como el respeto es del adulto hacia l@s niñ@s pero también hacia si mism@, hay que sentirse cómod@ con las situaciones para poder poner un límite claro. Esto también requiere un buen conocimiento de si mism@, de los proprios límites, miedos, tomarse el tiempo de valorarlo en cada circunstancia, porque es la única manera de actuar con la seguridad que lo hecho es justo.

En todo caso se acompaña la frustración que generan los límites.

Y se intenta que sea el mismo espacio, montado de forma segura en función de la etapa evolutiva, y los materiales disponibles que pongan los límites para que no hayan de ser demasiados los impuestos y repetidos por l@s acompañantes.

Como el juego y la circulación son libres, no son guiados ni incentivados por el/la adult@. La actividad del niñ@ es espontánea, sigue las necesidades de desarrollo proprias y únicas de cada un@.

A través de la libre circulación, l@s niñ@s se pueden mover libremente en el espacio, gestionar su proprio tiempo y tomar decisiones, de forma espontánea, auto-regulándose, conectando con sus propios deseos, intereses, lo que le pide el cuerpo.

Se monta el espacio para que sea rico en estímulos, proporcionando situaciones favorables y poniendo al abasto materiales adecuados que promuevan el aprendizaje autónomo. Todo esto se hace en base a la etapa evolutiva y la edad pero también basándose en la observación de los intereses y necesidades que se expresan verbalmente o no. Por esto el espacio y los materiales presentan variaciones cada día.

Es el papel de la educadora percibir qué actividades estimulan el desarrollo y cuales ya no son más que una rutina o están generando cierta repetición y/o aislamiento. Esto permite ofrecer siempre un ambiente enriquecedor a la vez que supera las situaciones de bucles. Porque el rol del/la adult@ es supervisar y ayudar a l@s niñ@s a poder superar y trabajar sus dificultades.

Como se busca un ambiente que estimule las ganas naturales de descubrir, probar y aprender, las propuestas diarias cambian a lo largo de la semana. Estas son de artes plásticas, psico-motricidad, experimentación con materiales diferentes y sensoriales, expresión corporal, música, etc. Ninguna de estas son obligatorias y el juego libre siempre se puede dar.

Los conflictos siempre son un tema candente, y su acompañamento, más. Pero como la vida es un continuo de conflictos, con otr@s, con sigo mism@, con el entorno físico, es un tema inevitable.

Sin juicio, sin dar una respuesta ni que el/la adult@ resuelva la situación, acompañamos las emociones de ambas partes de forma respetuosa y sin interumpir el proceso emocional. Esto, aun que cueste, permite maravillarse por las soluciones a veces muy sorprendentes que encuentran, la madurez o el desprendimiento que demuestran.

Se propicia un espacio tranquilo y relajado y se acompaña con un tono de voz suave. L@s adult@s de cuclillas, miran a l@s niñ@s desde su altura y se establece contacto físico y/o visual, con una actitud de escucha, respeto, calma y sin prisas.

Se acompaña desde el respeto y la comprensión, por lo tanto procuramos no anticiparnos ni resolver la situación para ell@s.

La autoregulación es un aprendizaje que se acompaña. Para ello hay que confiar en la capacidad de l@s niñ@s de conectar con las proprias necesidades y tomar decisiones.

Se sirven ell@s mism@s los alimentos, aprenden a regularse en función del hambre que tienen y del tipo de alimentos que quieren comer.

También se autoregulan el sueño, la temperatura y el control de esfínteres. No hay presión ni se adelanta ningún proceso.

En todo caso l@s adult@s estamos para averiguar que esta autoregulación sea asertada y poder hacer preguntas para que conecten con sus necesidades o su fisiología si vemos que hay una disproporción entre la realidad y sus acciones.

Los aprendizajes son no-directivos y surgen de dentro, por lo tanto cada un@ tiene su ritmo evolutivo y su manera de hacer.

Para lograr poner en práctica toda esta teoría, tenemos una educadora, Andrea, titulada en educación infantil y formada en educación viva a través de cursos (Instituto Loczy-Emmi Pikler, Seitat-Movimiento Espontanéo, formación para adultos en El Roure…), talleres y charlas, así como voluntariado y experiencia laboral en otros proyectos. Ella es quien lleva el proyecto pedagógico, quien se reúne con l@s 2 pamadres que se hayan quedado en el espacio ese día para hablar de cómo fue (comparte algunas dudas, soluciona otras y es una fuente inagotable de ejemplos, ideas y nos proporciona una formación muy valiosa para estar en el espacio y con niñ@s en general).
L@s familias también se forman por su cuenta y según sus intereses, con el Craev, con monográficos, cuenta cuentos, pedagogía sistémica, etc.
Porque vemos lo complejo que es acompañar  nuestr@s proprio@s hij@s, y aún más con la responsabilidad de cuidar de l@s de l@s demás.

“Solamente dos legados duraderos podemos aspirar a dejar a nuestros hijos: Uno, raíces; el otro, alas.”

Hodding Carter

“(…) soy la pupila asombrada que descubre como apunta,

soy todo lo que se junta para vivir y soñar.

Soy el destino del mar, soy un niño que pregunta.”

Silvio Rodríguez

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s